La primera i la segona Noble Veritat del Buda

És a prop de Benarés, a Sarnath, on el Buda imparteix Les Quatre Nobles Veritats als seus antics companys de pràctica ascètica. És la primera vegada que el despert comparteix la seva experiència. Explica un dels fonaments del budisme: el camí del mig, la via a seguir entre els extrems de la sensualitat i la mortificació si es pretén assolir l'alliberament. Per explicar-ho, els estudiosos suggereixen que l'ensenyament segueix la fórmula d'un esquema mèdic tradicional de l'època (diagnòstic, etiologia, pronòstic i recepta), i és que un dels epítets més afortunats del Buda va ser el de «mestre en remeis» o «cirurgià que extreu la fletxa del desig». En primer lloc, s'exposa que tot és sofriment o insatisfacció (dukkha); en segon lloc, exposa que dukkha o la malaltia té una causa (samudaya), que és l'apegament o el desig desmesurat i que, en tercer lloc, aquesta causa pot ser extirpada (nirodha) mitjançant, finalment, l'aplicació de l'antídot (magga): el camí de les vuit divisions.

«Aquesta, oh monjos, és la Noble Veritat del Sofriment. El naixement és sofriment, la vellesa és sofriment, la malaltia és sofriment, la mort és sofriment, associar-se amb l'indesitjable és sofriment, separar-se del desitjable és sofriment, no obtenir el desitjat és sofriment. En resum, els cinc agregats de l'adherència són sofriment.»

La medul·la espinal de la primera noble veritat és el concepte d'insatisfacció o sofriment, però és important entendre que aquesta idea no nega que al món es donin plaers o moments satisfactoris, sinó que, com tot és impermanent (anitya), qualsevol experiència pot convertir-se en el seu contrari: «totes les acumulacions condueixen a la ruïna / Tot el que s'enlaira caurà / Les unions acaben en separació / La vida té com a final la mort». La falta de comprensió del concepte d'insatisfacció, que és nuclear en la filosofia budista, ha portat molts lectors superficials a considerar erròniament la proposta del Buda com a nihilista.

En realitat, la idea fonamental és que en constatar la transitorietat dels fenòmens, el seu element mutable —i per tant, no substancial, buit d'existència inherent, sunyata—, no té sentit aferrar-se a allò que mai no és. Tot es troba en contínua fluctuació i per això la realitat és insatisfactòria. Es tracta, en definitiva, i com explica Bhikkhu Bodhi, d'una «insatisfacció bàsica que recorre les nostres vides». Si bé és cert que en algunes ocasions aquesta insatisfactorietat irromp en forma de desesperació, depressió o desesperança, dukkha és aquell subtil rumor que no podem fer callar i que no deixa de recordar-nos que les coses mai no seran com esperàvem que fossin.

Pel que fa a la segona noble veritat, «samudaya», que exposa la causa del sofriment, també caldria fer-hi certs matisos. Una crítica habitual envers el budisme és que la seva proposta implica renegar del desig. En aquest sentit, els textos del budisme primitiu deixen poc espai a la interpretació: «El plaer és breu com un llampec / [...] Per què, doncs, hauria de desitjar els plaers de què parleu? / [...] Busco el premi més alt, difícil d'assolir per als homes: / La veritable i constant saviesa dels savis». O, per exemple, quan finalment el Buda va assolir la il·luminació, els textos recullen que va afirmar: «oh constructor de cases, has estat trobat / mai més no construiràs una per a mi! [...] La meva ment ha passat a la quietud del Nibanna / La desaparició del desig s'ha assolit finalment!». També el budisme theravada, més orientat a la contenció, seria afí a aquest plantejament: el practicant ha de renunciar al desig i suprimir els seus impulsos naturals.

Tanmateix, en formes més tardanes del budisme l'èmfasi no es troba tant en que l'origen del sofriment sigui el desig en si mateix, sinó en l'apegament al desig o en un desig desmesurat cap a les coses. De fet, si per assolir una fi, l'alliberament, el desig ha de ser suprimit, s'entra en una lògica contradictòria en què el camí a seguir és, alhora, un parany per al propi camí.

El que cal destacar, independentment que ens acollim al matís theravada o al mahayana, és que la segona Noble Veritat (samudaya) apunta que l'origen de la insatisfacció es troba en nosaltres mateixos. La manifestació d'aquesta insatisfacció o malaltia són els kleshas o enfosquiments que, en el seu aspecte més fonamental, es presenten com la cobdícia, l'aversió i l'engany. D'aquí es deriven altres estats aflictius i, el conjunt de tots ells, desperten totes les emanacions de dukkha, «com ara el dolor, el sofriment, la por i el cicle sense sentit de vida i mort». Com explica Bhikkhu Bodhi, eradicar la insatisfacció implica un procés metòdic, un camí llarg que no depèn només de la voluntat, sinó d'una investigació pautada, perquè l'arrel de totes les afliccions és la ignorància (avijja):

(...) Com a arrel bàsica de dukkha, la ignorància és una foscor fonamental que envolta la ment. (...) El brou de cultiu de dukkha és la ignorància que emana en les impureses, les impureses que deriven en sofriment. Mentre aquesta matriu causal es mantingui, encara no estem més enllà del perill.

Aquesta entrada forma part d'una sèrie d'entregues d'alguns dels treballs de final de curs d'estudiants del curs de meditació de Casa Virupa.

Bibliografia:

Bhikkhu Bodhi (1999) The Noble Eightfold Path. The way to the end of suffering. Buddhist Publication Society. Disponible en línia: http://www.buddhanet.net/pdf_file/noble8path6.pdf

CANTO-SPERBER, M. (coord). ET AL. Dicctionaire d’éthique et de philosophie morale (2001). PUF: Paris.

COOMARASWAMY, A. Buda i l'evangeli del budisme (1989). Editorial Paidós: Barcelona

Darreres entrades