Pema Chödron i bell hooks sobre cultivar l'obertura quan la vida s'esfondra

En aquesta conversa de 1997, bell hooks parla amb Pema Chödrön sobre com obrir el nostre cor als reptes més difícils d'aquesta vida.

«Al principi, quan entro a la classe, explico als meus estudiants que som allà per pensar críticament, per comprometre'ns amb el món de les idees en què vivim de manera plena i profunda, i amb tot el nostre cor. El treball de Pema Chödrön m'ofereix aquest do. Constantment m'encoratja a pensar més enllà d'algun lloc on he aixecat límits, on m'he permès encallar-me, aferrar-me i omplir-me de defenses.

Quan vaig llegir per primera vegada la seva obra, l'escriptura em va molestar. Em molestava pel que vaig començar a anomenar la seva «amplitud estratègica». Volia que se m'oferissin solucions, vies d'escapament. En canvi, ella va continuar estenent una invitació a mi i a tothom a traslladar-nos a aquest espai màgic més enllà del bé i del mal, a viatjar al cor de la compassió. Quan has fet un salt de fe, directament al cor del problema, la bondat amorosa sembla ser menys una utopia. Es converteix en quelcom concret: un lloc per practicar allà on siguis. Més enllà dels reptes que ens proposa cap als llocs on ens hem tancat dins de nosaltres mateixes, Pema és més seductora i emocionant quan ens apressa a revisar les nostres nocions de seguretat. Diu: «La seguretat real és la teva voluntat de no fugir de tu mateixa». Ens anima a arriscar-nos, a abraçar la rebel·lió, el disruptiu, el caos com un espai estimat per a la transformació. Parlar amb ella em va permetre obrir-me sobre temes que m'enfosquien el cor. La meva esperança és que ella pogués i volgués aclarir-los. Aquestes seqüències de llum són aquí, en la nostra conversa. Que la seva resplendor t'arribi.»—bell hooks

bell hooks: Pema, una de les idees del teu treball que realment em desafia és abandonar l'esperança d'obtenir fruits. Això és molt difícil per a mi.

Pema Chödrön: La manera com ho entenc és que ens privem de viure en el present, pensant sempre que la recompensa ens arribarà en el futur. L'únic espai on treballar és en l'ara. Treballem amb la situació que se'ns presenta en lloc d'una possibilitat hipotètica del que podria ser. M'agrada tot ensenyament que ens anima a estar amb nosaltres mateixes i amb la nostra situació tal com és, sense buscar alternatives. La font de tota il·luminació, la font de tota bondat i compassió, la font de tota saviesa és en cada segon. Qualsevol cosa que ens faci mirar cap endavant no té sentit.

bell hooks: Gran part del treball que faig gira al voltant del racisme i del sexisme i, d'una banda, vull començar just on sóc, en l'ara. Però, d'altra banda, necessito comptar amb una visió de futur en la qual no existeixin. Creus que és massa utòpic?

Pema Chödrön: Personalment, treballo amb l'aspiració. L'aspiració clàssica és: «Els éssers sensibles són infinits. Em comprometo a salvar-los». Això vol dir que aspiro a acabar amb el sofriment de totes les criatures, però alhora resideixo en la immediatesa de la situació en què em trobo. Abandono l'esperança que alguna cosa canviarà i la por que no ho farà. Podem anhelar acabar amb el sofriment, però, d'alguna manera, ens paralitza si estem massa orientades per objectius. Veus l'equilibri? És com l'ensenyament que Don Juan li va donar a Carlos Castaneda quan va dir: «Fes-ho tot amb tot el teu cor, com si res més importés. Ho fas impecablement i amb tot el teu cor, però alhora saps que no importa gens».

bell hooks: Tot i això, és molt difícil per a les persones lluitar contra el racisme i el sexisme sense tenir esperança que s'acabi. Hi ha tant sofriment i apatia a causa de la sensació que hem lluitat i lluitat i les coses no han canviat prou.

Pema Chödrön: El problema principal és l'agressió. Normalment, si hi ha molta esperança, una comença a cultivar una sensació forta d'enemistat. Per això, tot el procés d'intentar aliviar el sofriment en realitat comporta encara més sofriment, a causa de l'agressivitat cap a l'opressor. No veus molta gent amb molt bones intencions que comença a sentir molt enuig, depressió i ressentiment?

bell hooks: Sí, li estàs parlant a una d'aquestes persones. Em sento tan aclaparada a vegades.

Pema Chödrön: Bé, i això no estorba?

bell hooks: Sí, estorba. Ara mateix estic de gira parlant del meu llibre sobre com acabar amb el racisme, i sento persones dient coses com «el racisme no existeix» o «no creus que ja hem tractat això?». I començo a sentir-me irritada. Aquesta irritació comença a créixer dins meu, i noto com es col·lapsa en dolor. L'altre dia vaig arribar a casa, em vaig asseure a la taula i simplement vaig plorar perquè era massa.

Pema Chödrön: Bé, no és aquest el punt? Que les altres persones i nosaltres mateixes som realment el mateix i ens quedem encallades de maneres diferents. Quedar-se encallat en qualsevol mena de tensió entre el subjecte i l'altre sembla causar dolor. Així que, si pots mantenir el teu cor i la teva ment oberts a aquestes persones, en altres paraules, treballar qualsevol tensió per acostar-te a elles, no és així com el sistema del racisme i la crueltat comença a minvar?

«La font de tota il·luminació, la font de tota bondat i compassió, la font de tota saviesa, és en cada segon. Qualsevol cosa que ens fa mirar cap endavant no té sentit.»

La qüestió és que, un cop comencem aquest tipus de treball, ens estem obrint a que totes les nostres misèries no resoltes comencin a enfonsar-se i bloquegin la nostra compassió. És una pràctica difícil i desafiant mantenir el cor i la ment oberts. Cal molt de treball per ser un exemple viu de ment imparcial! Però quan veus, bell, com et sents envers aquestes persones, pots començar a entendre per què existeix el racisme, per què existeix la crueltat: perquè tothom té els mateixos pensaments i emocions que tu. Tothom sent aquesta irritabilitat i, aleshores, les coses escalen.

bell hooks: És simplement una elecció de la voluntat tenir un cor obert?

Pema Chödron: Crec que comença amb l'aspiració de connectar amb un cor obert, sabent que cultivant l'obertura és com vols passar els darrers moments de la teva vida.

L'obertura comença a emergir quan veus com et tanques. Veus com et tanques, com li crides a algú, i comences a tenir una mica de compassió. Comença tenint compassió envers tu mateixa i aleshores comences a estendre aquesta calidesa cap a la resta de la humanitat. Et comences a preguntar com és que les persones criden a altres perquè són orientals o negres o llatinoamericanes o dones o gais o el que sigui. Comences a entendre com és estar en la seva situació.

bell hooks: Com desenvolupes compassió envers tu mateixa?

Pema Chödron: En gran part, la compassió implica ser honesta amb tu mateixa, no escudar-te dels teus errors com si no hagués passat res. I l'altre gran component és ser amable.

En això consisteix la meditació, però evidentment va més enllà de seure en un coixí. Comences a veure els teus estats d'ànim, les teves actituds i opinions. Comences a sentir aquesta veu, la teva veu, i veus com pot arribar a ser tan crítica amb tu mateixa i amb els altres. Emergeix una claredat sobre les diferents parts que et conformen.

La meditació ofereix les eines per veure tot això de manera clara, amb una aproximació neutral. Tenir compassió envers tu mateixa implica quedar-te amb el primer pensament o la primera sensació. Això vol dir que quan et veus sent agressiva, o encallada en l'autocompassió, o el que sigui, aleshores practiques una vegada i una altra no afegir-hi res –culpa, autojustificació o qualsevol altre element negatiu–. Treballes per no desconnectar-te i per ser més amable amb la condició humana tal com la veus en tu mateixa.

bell hooks: La idea en la teva obra que em sembla molt commovedora és l'abraçada incondicional envers tu mateixa, que permet abraçar els altres al mateix temps. Però si m'accepto incondicionalment a mi mateixa, quina és la motivació per continuar practicant?

Pema Chödron: Aquesta voluntat de quedar-te amb tu mateixa és només una altra manera de dir que romans conscient. Sembla que una de les causes de no veure les coses tal com realment són és la nostra tendència a menysprear-nos, a desconnectar-nos contínuament i a editar contínuament. Quan no et tanques ni et desconnectes, comences a percebre. Aquesta percepció és la saviesa que travessa completament la forma convencional que tenim de veure.

Quan veus clarament, la motivació de practicar es fa cada cop més forta perquè comences a tenir reflexions que són totalment refrescants i poderoses. La motivació per practicar es fa més forta perquè estàs descobrint la teva pròpia naturalesa, i és dolorós bloquejar el procés de la manera que sigui. És dolorós veure's a una mateixa completament neuròtica, egoista, totes aquestes coses, i no pots suportar fer-te això a tu mateixa. Ja no vols tapar la teva obertura. A més, no pots aguantar veure el sofriment que causa als altres quan fan el mateix.

A un cert nivell, el nostre sofriment és causat pel fanatisme i el dogmatisme i totes aquestes coses, però, en última instància, sofrim perquè no entenem com de il·limitats som. Podríem dir que vivim en una fantasia; allò que anomenem realitat és, en veritat, un somni. Aquesta és una veritat important: que tot això és una fantasia i que estem completament atrapades en ella. Limitem el que és il·limitat, condicionem el que és incondicional, i això ens fa sentir miserables. Quan comences a entendre-ho, no pots suportar que els altres es continuïn fent mal d'aquesta manera, i tampoc no pots suportar seguir fent-te mal d'aquesta manera. Aleshores, estàs realment motivada per practicar.

bell hooks: Has comentat que no podem llimar les asprors; tanmateix, mentre et escoltava, pensava: no està descrivint una sensació que les asprors es suavitzen?

Pema Chödron: La veritat és que no. El que t'adones és que hi ha prou espai per acomodar-ho tot. Hi ha prou espai en el teu propi ser, prou espai en tota la creació per acomodar-ho tot. Tot això. És perquè escollim i triem que patim, perquè tenim biaixos i prejudicis, perquè preferim el suau a l'aspre i aleshores reaccionem a favor i en contra.

«En gran part, la compassió implica ser honesta amb tu mateixa, no escudar-te dels teus errors com si no hagués passat res.»

bell hooks: Podries parlar de la diferència entre culpa i responsabilitat? Perquè sento, igual que tu, que la culpa no és gaire útil. Però has dit, per exemple, referint-te a professors que abusen del seu poder, que la qüestió de la responsabilitat és real. Com pot una maniobrar entre deixar anar la culpa i ser capaç d'acollir la idea de responsabilitat?

Pema Chödron: Aquest és el missatge de la primera noble veritat: ets capaç de veure el sofriment com a sofriment.

Òbviament, com menys enredada estiguis en les teves esperances i temors, més capacitat tindràs d'observar el sofriment molt directament i sense agressivitat. La responsabilitat sembla voler dir que pots ser honesta, increïblement honesta. Veus que es fa mal. Veus que algú fa mal a un nen o una nena, a un animal, a un altre ésser humà. Ho veus clarament i el teu major desig és reduir aquest sofriment. Aleshores, la qüestió és com procedir perquè la persona que veus com el problema es faci responsable i estigui disposada a reconèixer el que està fent.

T'adones de quant és difícil per a tu reconèixer el que estàs fent a la teva pròpia vida. Veus què cal per a ser responsable de tu mateixa i comences a intentar trobar els mitjans hàbils per comunicar-te de manera que les barreres caiguin en lloc de reforçar-se. Tot té a veure amb la comunicació: com pots comunicar-te perquè una altra persona pugui escoltar el que estàs dient i tu també puguis escoltar el que diuen?

bell hooks: Una de les qüestions que han sorgit amb les meves estudiants a les meves classes de literatura americana és la idea que tots som responsables. Que, encara que jo, com a professora, sóc una mena de centre del qual irradien les coses, tots som responsables. La setmana passada estaven molt angoixades perquè els vaig dir: «Sabeu què? Aquests treballs són molt avorrits». I van tornar aquesta setmana i em van dir: «Vas ser realment dolenta, vas ser molt crua». I jo els vaig dir: «Perdó, vaig ser l'única que va pensar que aquests treballs eren avorrits? Sóc l'única persona que ha de ser responsable aquí?».

Tot i que no vaig tenir el plaer i el dolor de conèixer Trungpa Rinpoche, els seus ensenyaments m'han semblat sempre commovedors. Sempre he sentit que va encarnar en els meus ensenyaments i hàbits vitals un esperit salvatge que és experimental, que vol empènyer els límits. Per això el meu llibre sobre l'ensenyament es diu Ensenyar a transgredir.

Pema Chödron: La responsabilitat, ja que en parles, és la meva comprensió del camí espiritual. Amb Trungpa Rinpoche, el meu sentiment era que tot el que feia era aconseguir que les persones fossin responsables per si mateixes, aconseguia que maduressin. Va ser un mestre de la inconformitat. Parlar amb ell era com parlar a un espai immens on tot tornava, i havies de ser responsable de tu mateixa.

Personalment, crec que el paper del professor és destetar els alumnes de la dependència i d'adoptar una visió de la vida basada en la dicotomia pare-fill. Això és el que considero com a no teisme. El teisme no només té a veure amb Déu; té a veure amb el fet de sentir sempre que estàs incompleta i que necessites alguna cosa o algú fora a qui mirar. És com no créixer mai.

Per a mi, el teisme és sentir que no pots descobrir per tu mateixa la veritat. Tries els ensenyaments budistes, o qualsevol ensenyament, i intentes encaixar-hi. Però no estàs esbrinant res realment. No t'hi estàs enfrontant. No n'estàs aprofundint, deixant que transformin el teu ésser. Només intentes viure d'acord amb algun ideal. Continues buscant la seguretat de tenir algú a qui lloar o culpar.

Així que la responsabilitat és bastant infundada. No hi ha cap mà a què aferrar-se. És com el lema del lojong que diu: «De dos jutges, confia en el principal». No importa el que diguin els altres; a l'hora de la veritat, tu ets l'única que pot respondre les teves pròpies preguntes.

bell hooks: Has pres camins radicalment diferents en diferents moments de la teva vida. M'interessa saber com podem fer servir l'atenció plena com una eina per desvetllar la nostra vocació, saber quan hem d'abandonar un camí i anar cap a un altre. Encara t'has d'enfrontar a aquest tipus de preguntes?

Pema Chödron: Oh, tot el temps. Vull dir, no és aquest el camí? Com més t'hi endinses, a més coses t'has d'enfrontar. La vida és una meravella. Sempre et fa més humil mostrant-te el poc que saps, el poc que entens. T'inspira a continuar endavant, i uau!, és una experiència que et fa més humil. No sé si és això al que et referies aquí.

bell hooks: És part del que apuntava, però preguntava més concretament com podem practicar d'una manera que il·lumini les nostres decisions diàries.

Pema Chödron: Tu què creus, bell?

bell hooks: Estava pensant en la feina a Amèrica i en la feina com a focus de sofriment per a molta gent. Tanta gent passa la vida treballant en llocs on se sent miserable. Jo sóc, sens dubte, una d'aquestes persones que se sent miserable en la seva pròpia feina.

Pema Chödron: Bé, sempre hi ha la resposta fàcil de canviar de feina. No hi ha res de dolent en això. Però només canviant la situació externa no es gestionarà l'arrel del descontentament, la qual cosa ens porta a la veritat del sofriment un altre cop. Com a éssers humans, necessitem mirar directament el sofriment, les seves causes, el que fa que escali i el que permet que es dissolgui. Així que el primer pas és reconèixer, amb molta honestedat i cor, que on anem o fem el que fem, sempre hi haurà sentiments positius i negatius, i per això serà una situació fèrtil.

La meva pròpia experiència és que fa ja uns vint-i-tres anys que sóc monja, i amb els anys la meva vida es torna en algunes coses més simple i clara. Però, saps, bell, aquests sentiments de preocupació, de no tenir prou temps, encara emergeixen. Aleshores t'adones de quant d'això està a les nostres ments. Tant si estem en una situació laboral aclaparadora com en una de molt simple, tot i així hem de treballar amb les nostres ments.

Per això, alguns ensenyaments diuen que no importa el que estigui passant a la teva vida, sempre t'està ensenyant la veritable naturalesa de la realitat. No importa en quina pel·lícula estiguis, no importa l'argument de la pel·lícula que estiguis protagonitzant, és el vehicle per mostrar-te la veritable naturalesa de la teva ment.

Així que crec que tot això es redueix a estar molt, molt en sintonia amb les pròpies emocions, a ser capaç de veure com una s'aferra al que és agradable i té aversió al que és dolorós. Et treballes una vegada i una altra per intentar descobrir com alliberar-te, per obrir-te i relaxar-te en lloc d'estrènyer-te i tancar-te. Es tracta d'adonar-se de la saviesa i la compassió contingudes en aquesta vida que tenim, tal com és. No importa com de simple o complicada es torni la vida, pot fer-nos sentir miserables o pot despertar-nos.

La vida és una meravella. Sempre et fa més humil mostrant-te el poc que saps, el poc que entens.

bell hooks: Una de les coses sobre les quals he estat pensant molt és la pobresa. Estic bastant convençuda que la nostra societat ha fet que les persones pobres sentin que no poden portar una vida amb sentit. Gran part de l'agitació en la vida de les persones pobres a la nostra societat té a veure amb aquest menyspreu.

Pema Chödron: La qüestió és com ajudar les persones, per desesperada que sigui la seva vida, a adonar-se que són dignes de viure en aquesta terra, que no han de sentir-se inferiors ni avergonyir-se d'elles mateixes. I la qüestió és com ajudar la gent a ser més intel·ligent sobre allò que fa que el sofriment augmenti i allò que fa que disminueixi.

Hi ha un famós dit que diu que del gran sofriment neix la gran compassió. Doncs bé, d'un gran sofriment pot sorgir una gran compassió, o d'un gran sofriment pot sorgir un gran odi. Potser algú com tu podria treballar realment en aquest missatge. Del gran sofriment pot sorgir una gran obertura de cor, un gran sentit de germanor amb els altres, o del gran sofriment pot sorgir l'odi, el ressentiment i la desesperació.

bell hooks: Però no és un fet automàtic. No és perquè pateixis que tindràs compassió. En el passat, la gent ha sentit que tenir compassió és una mena de recompensa pel teu sofriment.

Pema Chödron: La gent necessita molt suport perquè el sofriment es transformi en compassió. El que sol passar a la gent quan no té mestres, guies i el suport de persones que s'hi preocupen és que el gran sofriment comporta més sofriment. Tens mares que no tenen diners per cuidar els seus fills i, a sobre, es perden completament en les drogues, per no parlar que els seus fills es ficuen en greus problemes. Així que el malson augmenta i augmenta.

La qüestió fonamental no és si hi ha o no hi ha sofriment. És com treballem amb el sofriment perquè ens porti a despertar el cor i a anar més enllà de les visions i accions habituals que perpetuen el sofriment. Com fem servir realment el sofriment perquè transformi el nostre ésser i el d'aquells amb qui entrem en contacte? Com podem deixar de fugir del dolor i de reaccionar-hi de manera que ens destrueixi a nosaltres i als altres? Aquest és un missatge que la gent pot escoltar, però ha d'escoltar-lo moltes vegades, i de persones que realment s'hi preocupen, no d'algú que només està de pas per guanyar uns dòlars.

Per això m'encanten els ensenyaments del lojong, perquè les consignes del lojong són accessibles. Bàsicament, ensenyen com podem prendre les circumstàncies difícils i transformar-les en el camí de la compassió. Aquest és el tipus d'ensenyament que necessitem avui en dia, que les circumstàncies difícils poden ser el camí de l'alliberament. És una notícia que es pot fer servir.

bell hooks: Bé, això em porta a la darrera qüestió. L'he escrit en lletres majúscules grans: «NO PENSIS NI PER UN MOMENT QUE NO ET MORIRÀS».

Pema Chödron: Clar. «No pensis ni per un moment que no et moriràs». Dzongsar Khyentse Rinpoche va dir això a una amiga meva que tenia càncer i estava a prop de la mort i li costava acceptar-ho. I en lloc de semblar-li cruel, li va semblar d'una immensa bondat, que algú li digués la veritat.
bell hooks: Sembla que gran part del nostre desig d'escapar té a veure amb la sensació que com més a prop estic del sofriment, més a prop estic de la mort.

Pema Chödron: Per a mi, el camí espiritual sempre ha estat aprendre a morir. Això implica no només la mort al final d'aquesta vida en particular, sinó tot l'esfondrament que es produeix contínuament. La por a la mort – que també és la por a la manca de fonament, a la insegurietat, a no tenir-ho tot sota control – sembla ser el més fonamental amb què hem de treballar. Perquè aquests finals passen tot el temps. Les coses sempre acaben, sorgeixen i acaben. Però estem estranyament condicionades a sentir que se suposa que només hem d'experimentar la part del naixement i no la part de la mort.

Tenim tanta por de no tenir el control, de no poder aferrar-nos a les coses. Tanmateix, la veritable naturalesa de les coses és que mai no tens el control. Mai no tens el control. Mai no pots aferrar-te a res. Aquesta és la naturalesa de les coses. Però és gairebé com si estigués en els gens de l'ésser humà el no poder-ho acceptar. Ho pots acceptar intel·lectualment, però en el moment en què ho vius, et produeix molt pànic i por. Així que el meu propi camí ha estat l'entrenament per relaxar-me amb la manca de fonament i el pànic que l'acompanya. Entrenar per permetre que tot això hi sigui, entrenar per morir contínuament. Aquesta sembla ser l'essència dels ensenyaments del lojong: romandre en l'espai de la incertesa sense intentar reconstruir un punt de referència.

Podem deixar de buscar un moment idealitzat en què tot sigui senzill i segur. Aquest segon d'experiència, que pot ser dolorós o plaent, és la nostra base sobre la qual treballar. El que marca la diferència és com ens relacionem amb ell.

Article traduït de Lion's Roar