Vida quotidiana

Ngagpa: una altra manera de dedicar la vida al dharma

11 d’ag 2026
11 min de lectura

Què és –i què no és– un ngagpa

Porta a la ment la imatge d'una persona que vesteix hàbits. A més, resulta que aquesta persona dedica la seva vida a la pràctica budista. Estàs pensant en un monjo? Si és així, potser tens raó, però també potser no la tens. A occident solem associar la pràctica compromesa del budisme amb el fet de prendre vots monàstics. Però en realitat, dins les tradicions dhàrmiques hi ha des de fa segles la figura del ‘ngagpa’: un practicant tàntric no monàstic, laic, no celibatari, que pot tenir una feina «comuna», casar-se o tenir fills. Bàsicament, algú que participa de manera directa en la societat i, alhora, sosté una disciplina molt exigent amb el Dharma, dedicant-li gran part de la seva vida (si no tota, al fons).

En tibetà, ‘ngagpa’ (‘ngagmo’ en femení) significa ‘practicant de mantres’. Però el terme no designa simplement algú que recita textos, pregàries, que medita i duu a terme rituals. Encara que també fan aquestes coses, els ngagpes són persones iniciades en els mètodes del Vajrayana, vinculades a un mestre, sostingudes per compromisos específics, dedicades a la transmissió ritual i la realització: a revelar la ment per alliberar tots els éssers del sofriment. Això és important perquè en ocasions s'ha confós aquests practicants amb «màgics» o «xamans», quan en realitat el paper del ngagpa va molt més enllà de la pràctica ritual, és inseparable de la bodhichitta i la seva existència ha estat imprescindible per a la transmissió i la preservació del Dharma al llarg del temps.

Quines formes pot prendre un ngagpa? De llinatges heretats a mestres independents (i irreverents)

A causa del caràcter no monàstic dels ngagpes, la pràctica d'aquests iogis budistes s'ha desenvolupat sobretot en comunitats locals, lluny de les grans institucions. És per això que la tradició ngagpa és molt diversa i reflecteix una varietat de costums i coneixements segons l'entorn o el llinatge de cada practicant. De vegades, els ngagpes formen part de llinatges familiars que s'han transmès de generació en generació, com és el cas de Sachen Kunga Nyingpo, primer gran patriarca Sakya nascut a la família Khön al segle XI, que des de molt jove va rebre ensenyaments profunds que van culminar en la transmissió del Lamdré, un dels sistemes de meditació més característics de l'escola Sakya.

Però un ngagpa no té per què pertànyer a un llinatge familiar, sinó que també pot ser un yogui itinerant, eremita o mestre independent. Tot i que pertany al context indi i no tibetà, Virupa (s. IX-X) va ser inicialment un monjo erudit a la universitat de Nalanda que, després d'anys de pràctica aparentment infructuosa, va assolir una realització sobtada que va transformar radicalment el seu mode de vida. A partir d'aleshores, va abandonar les convencions monàstiques externes i va adoptar el comportament lliure i de vegades provocador característic del mahasiddha o «gran adepte», el model indi de realització tàntrica no convencional.

Un segle més tard trobem les figures de Marpa i Milarepa, mestre i deixeble que es van dedicar al Dharma lluny del monestir. Marpa va viure com a cap de família, amb esposa i fills, i va combinar la vida domèstica amb una intensa pràctica tàntrica i una rigorosa transmissió de llinatge. El seu deixeble més cèlebre, Milarepa, representa un altre pol del mateix espectre: es diu que, després d'una joventut marcada per accions negatives, es va sotmetre a dures proves sota la guia del seu mestre, purificant el seu karma a través d'un esforç extrem. Posteriorment es va retirar a viure en coves d'alta muntanya, dedicant-se gairebé exclusivament a la meditació i assolint una profunda realització. Encara que Milarepa no va ser un ngagpa domèstic, la seva vida exemplifica l'ideal del iogi asceta que, mitjançant la disciplina, la devoció i la pràctica directa, assoleix l'alliberament en una sola vida.

En aquests exemples tan dispars de tipus de practicants no monàstics podem veure que, en definitiva, el que defineix un ngagpa és el seu vincle amb el Vajrayana i, com dèiem, no es tracta simplement d'un practicant laic devot, sinó que és algú que ha rebut iniciacions, transmissions textuals i instruccions essencials, i que assumeix compromisos determinats com poden ser, entre d'altres, els vots de refugi, els vots del bodhisattva, el samaya tàntric i altres compromisos de pràctica sostinguda.

L’origen de la tradició ngagpa i la figura de Guru Rinpoche

Va ser al Tibet del segle VIII quan Guru Rinpoche (o Padmasambhava) va oficialitzar per primera vegada la comunitat de ngagpes, juntament amb les autoritats imperials i monàstiques de l'època. Guru Rinpoche, considerat el ngagpa originari i el fundador del budisme tibetà, va establir aquesta doble estructura dins de la ‘sangha’ o comunitat de practicants: d'una banda, la sangha dels monàstics, caracteritzada per portar el cap rapat i les túniques vermell-safrà; de l'altra, la sangha dels practicants tàntrics no monàstics, els ngagpes i ngagmos, reconeixibles pels seus vestits blancs i perquè porten els cabells llargs.

D'aquesta manera es va emfatitzar el respecte que es deu a la sangha no monàstica, igualment responsable de sostenir el Dharma que la sangha monàstica, i les dues formes de practicar van ser reconegudes, validades i considerades. Així ho mostra aquest fragment del Pema Kathang, un text del segle XII sobre la vida de Padmasambhava i els seus ensenyaments, traduït a l'anglès per l'antropòleg cultural Ben Joffe:

«El Dharma sagrat consisteix a comportar-se correctament. Per això, s’han establert la comunitat de monjos renunciants i la comunitat de ngakpas o iogis tàntrics no celibataris que han fet vots. Que cadascú triï l’orientació religiosa que prefereixi entre aquestes dues».

Al costat de la figura de Padmasambhava hi ha la mestra Yeshe Tsogyal, un exemple de practicant laica no monàstica, una ngagmo. Aquesta iogini, deixebla principal de Padmasambhava, transmissora d’ensenyaments i figura central en la preservació dels tresors espirituals o «termes» no només va ser una receptora passiva dels ensenyaments, sinó una practicant plenament realitzada que va assolir la il·luminació i va exercir un paper actiu en la transmissió d’aquests textos per a les generacions futures. La seva figura encarna la possibilitat de la realització espiritual femenina en el Vajrayana, tot i que històricament les ngagmos hagin estat normalment vinculades a un ngagpa masculí, amb el qual mantenien una relació.

Transmissió del Dharma en temps de crisi: el paper dels ngagpes abans i ara

Segles IX i X - l’«Època fosca tibetana»

El paper dels ngagpas ha anat evolucionant al llarg dels segles. Tradicionalment, la comunitat ngagpa va tenir un paper rellevant en la transmissió i l’adaptació dels ensenyaments budistes al Tibet, especialment durant períodes d’inestabilitat política com l’anomenada «Època Fosca tibetana» o «Era de la Fragmentació», aproximadament entre els segles IX i X. En aquest context, moltes pràctiques tàntriques d’origen indi es van integrar en la cultura tibetana a través de llinatges familiars i comunitats de practicants situades fora de les grans institucions monàstiques centralitzades.

Segle XX - l’exili

En l’època contemporània, especialment entre les comunitats tibetanes a l’exili des de la dècada de 1950, els ngagpas han adaptat les seves pràctiques a les necessitats de la diàspora, participant en rituals, educació religiosa i preservació cultural. El coneixement associat a aquests llinatges s’està documentant cada cop més mitjançant projectes de preservació, com la digitalització de manuscrits que evidencien la importància dels ngagpas com a transmissors de coneixement.

Al segle XX destaquen ngagpas com Dudjom Rinpoche, mestre de l’escola Nyingma que, tot i haver rebut vots monàstics, va viure la major part de la seva vida com a practicant tàntric laic i va ser una figura clau en la preservació i difusió del budisme tibetà després de l’exili. La seva activitat va incloure la recopilació de textos, la transmissió de cicles complets d’ensenyaments i la formació de deixebles tant a l’Himàlaia com a Occident. D’altra banda, Dilgo Khyentse Rinpoche va estar casat i va mantenir una vida familiar en certs períodes. En altres moments de la seva vida va fer retirs prolongats i es va dedicar a l’ensenyament de innombrables deixebles i a la difusió internacional del Dzogchen i d’altres pràctiques avançades en risc de desaparició.

Segle XXI - la globalització

En l’actualitat tenim, per exemple, Jetsun Kushok. Nascuda a la família Khön del llinatge Sakya, formada des de petita i transmissora qualificada del Lamdré, aquesta destacada ngagmo mostra que l’autoritat tàntrica no monàstica també ha tingut expressions femenines de gran rellevància. Així doncs, veiem que el paper dels ngagpas contemporanis ha evolucionat per respondre a les necessitats globals, preservant el coneixement alhora que l’acosta i l’adapta a les societats modernes.

Doncs, a Casa Virupa… sou monjos o què sou?

Precisament aquesta voluntat d’acostar el Dharma a la vida quotidiana és el que mou i dona sentit a Casa Virupa, el centre de recés i meditació guiat per Lama Norbu i sostingut per una comunitat de practicants que segueix el model dels ngagpas. Així, sense ser Can Bordoi un monestir ni nosaltres monges ni monjos, aprofitem les nostres ocupacions i interessos mundans, la criança compartida i els vincles afectius com a terreny de pràctica. Apostem per implicar-nos plenament en la societat fins al punt d’organitzar concerts, jam sessions, xerrades sobre filosofia i un festival anual d’arts contemplatives, observant el potencial que tenen el goig, la música, les humanitats o el descans per transformar la ment.

A més d’incorporar el Dharma en tots els aspectes de la vida, com a ngagpas també duem a terme pràctiques i rituals propis de la tradició Vajrayana. Per exemple, recitant mantres, fent Pujas setmanals, organitzant Monlams (festival de pregàries d’aspiració) i esforçant-nos per adaptar aquestes pràctiques al context occidental i mediterrani en què vivim. Tot això ho fem sota la guia del nostre mestre, Lama Norbu, que ens impulsa i acompanya des del seu profund coneixement dels ensenyaments tradicionals, la seva sensibilitat humana i visió col·lectiva.

El sentit d’apostar pel model ngagpa

Per a nosaltres, seguir el model ngagpa té sentit per l'oportunitat que ens brinda d'obrir-nos a les noves inquietuds i reptes de la societat actual. Com que vivim realitats mundanes, podem apropar-nos a la quotidianitat de les persones que mostren interès a aprofundir en el budisme que practiquem, fent-lo més accessible i rellevant per a elles. Així, amb el màxim respecte cap a la tradició tibetana que ens ha fet arribar la saviesa del dharma fins avui, anem temptejant noves maneres de practicar el Vajrayana en els nostres temps. D'aquesta manera, procurem allunyar-nos de projeccions colonials i d'assimilacions culturals irreflexives, tenint en compte que el dharma s'ha anat actualitzant des del seu naixement per poder servir en contextos diversos i, per això, té sentit que continuem insistint a traduir-lo per així poder-lo arrelar a la nostra cultura. Això es concreta, per exemple, en apostar per les nostres llengües pròpies, utilitzar materials locals per a objectes tradicionals com les khates, així com recórrer a referències properes a la nostra realitat i mantenir diàlegs que ens interpel·lin a l'hora de donar ensenyaments o cursos de meditació.

Una vegada més, aquesta tasca d'actualització seria impossible sense la saviesa de Lama Norbu, adquirida al llarg de molts anys de pràctica rigorosa i d'exposició a ensenyaments i transmissions dels seus mestres de l'escola Sakya. Viure a prop d'ell, així com de la comunitat de practicants, ens ajuda a sostenir el compromís ngagpa: l'esforç que suposa integrar el Dharma en una vida en part ordinària que, alhora, ofereix un potencial extraordinari de transformació.

FAQs

Què és un ‘ngagpa’?
- Un ngagpa és un practicant budista tàntric, no monàstic, iniciat en els mètodes del Vajrayana
Qui pot ser ngagpa?
- Tant homes com dones poden ser ngagpas (o ngagmos, en femení) i existeixen nombrosos exemples històrics de dones practicants d'aquest model.
Els membres de la comunitat Casa Virupa no sou monjos ni monges, oi?
- No. Casa Virupa no és un monestir sinó una comunitat de practicants que seguim el model ngagpa: portem vides ordinàries, tenim les nostres ocupacions “mundanes”, portem a terme criança compartida i ens relacionem amb la societat de manera directa.
Com és el dia a dia d'un practicant ngagpa?
- Això dependrà molt de cada cas, però a Casa Virupa la nostra quotidianitat recent es veu una mica així (veure el vídeo a Instagram)

___

Fonts consultades: