Arrencar males herbes o l'entrenament mental en acció

Fa tot just una setmana que va acabar el recés de samatha i d'ensenyaments sobre upaya de primavera, l'intensiu de pràctica i estudi que fem cada any aprofitant les vacances de Setmana Santa. Una vegada més, Casa Virupa ha fet gala de ser un espai òptim al servei de les nostres petites experiències d'una mica més d'espai, una mica més de claredat i una mica més d'amabilitat. En qualsevol cas, se'n pot compartir poc, d'un recés. I, a més, tampoc no és aquest el nostre objectiu. En canvi, voldríem fer alguna cosa menys ambiciosa: parlar-vos de les plantes de l'hort i del que ens ensenyen sobre la pràctica.

Utilitzar la metàfora del treball al camp per parlar del conreu mental no és gens original. Fins i tot ens atreviríem a dir que és una de les imatges més habituals que ens regala la nostra tradició, amb tot el seu arsenal didàctic. No és d'estranyar pel seu context d'aparició: una societat bàsicament rural que ha plagat els textos del cànon pali de referències a camperols, pastors de búfals i artesans, a part de les mencions més previsibles a renunciants i ascetes. Tant és així que explicar un dels ensenyaments centrals del budisme, el karma, a través de la comparació de la sembra i la collita, no sorprèn ningú. Ni tan sols ens n'adonem que s'estigui utilitzant una metàfora, sinó que ens sembla que el karma s'explica així: recollim el que sembrem, i el sofriment o l'alliberament són el fruit de les nostres accions. Llegim al Dhammapala:

Pots conèixer que l'acció que has realitzat
no és bona quan ella és causa de remordiment
i el fruit de la qual produeix llàgrimes
de dolor.
Al seu torn, es coneix que l'acció realitzada
és bona quan hom no es penedeix
després d'haver-la feta i el fruit de la qual és
felicitat i la pau de la ment.
L'acció dolenta aparenta ser una veritable
mel mentre el mal que hi habita encara
no ha madurat; però, tan bon punt produeix els seus
amargs fruits, comença el dolor.

Sense cap pretensió d'originalitat, recuperem aquesta comparació una vegada més. En aquesta ocasió, per pensar els dos gestos que, sovint, expliquen el que ha d'aplicar una practicant per madurar: visió i mètode.

Quan vam arribar a l'hort en silenci, l'Eli ens va dir, amb una serenitat irrecusable: «Aquestes plantes d'aquí són faves. Tot el que no sigui això, arrenqueu-ho i deixeu-ho al mateix lloc on ho heu trobat». I aquí comença el karmayoga, amb una significació simbòlica riquíssima. Aquesta senzilla instrucció consistia a distingir entre les bones herbes i les males. Portant-la a l'entrenament mental, el mateix gest defineix la capacitat de discerniment, que sap diferenciar el que ens interessa potenciar i el que, per provocar més sofriment i confusió en un mateix i en la resta, volem que minvi. Per això mateix, li llegim al Buda:

La mala herba és una plaga per als
camps, igual que l'odi és una
plaga per a l'ésser humà. Per això, l'ofrena
que es fa a aquells que s'han alliberat de
l'odi dona abundants i benèfics fruits.

En les típiques fórmules repetitives que conformen tots els sutres, un recurs tan propi de les tradicions orals, el Buda aplica la mateixa comparació de les males herbes a altres afliccions a més de l'aversió, com el desig o l'enganyament. Més enllà d'aquesta cita, ens interessa observar la capacitat de discerniment des d'una experiència tan bàsica com distingir la planta sembrada d'una mala herba, per diferenciar el que ens convé del que no; el que el budisme anomena també «saviesa relativa» (sherab en tibetà). En la nostra tradició occidental, aquesta habilitat ha rebut altres noms, com «criteri» (en el filòsof Jaume Balmes) o «judici» (a la tercera Crítica d'Immanuel Kant). Tot i que els pensaments als quals fem referència s'allunyen en molts aspectes del Dharma, comparteixen una apreciació especial d'una habilitat tan rara, molt més valuosa que l'aplicació matemàtica d'un model ideal a la realitat. El criteri, el judici o la saviesa relativa són, en canvi, molt sensibles a les circumstàncies, són el que realment ens orienta en les nostres vides, perquè el que ens convé ara potser no sigui el que ens convindrà d'aquí a un temps; igual que les ortigues solen ser males herbes, però ben bé que les collliré si vull fer una sopa deliciosa en homenatge a Milarepa.

A mesura que aquesta saviesa madura, no es limitarà a desestimar unes plantes i a tenir cura d'unes altres, sinó que serà capaç de reconèixer el potencial en tota herba. Però no per menjar-les totes: també les que arrancàvem i deixàvem allà mateix exercirien una funció beneficiosa per a les que creixerien amb més força. De la mateixa manera, el treball amb les tendències més arrelades implica saber-les manejar, ens ensenya a reconèixer-les, a no abandonar el camp quan apareixen, a fer-nos més humils respecte al que som, a valorar els fruits virtuosos per contrast amb els menys desitjables… Tant és així que, a mesura que millora el nostre paladar de practicants, en veure una mala herba veurem directament el fruit de l'entrenament, veurem l'oportunitat de transformació i el reforç de la virtut. Aquí tenim una idea molt pròpia del budisme, especialment del budisme vajrayana, que es construeix sobre l'aspiració, la certesa i la pràctica d'incloure tota l'experiència en el camí, de manera que res no sigui un obstacle per al despertar. La via del tantra es consagra a fer-nos entendre que la nostra situació present no està gaire lluny d'una experiència alliberada, sinó que n'és la condició. Així ens ho explica un dels seus representants que més apreciem, Chögyam Trungpa Rinpoche. Segons les seves paraules, «sense respectar el samara, el món de la confusió, un probablement no podrà descobrir l'estat despert de la ment, el nirvana. Perquè el samara és l'entrada, és el vehicle per arribar al nirvana». I, en la major part d'un capítol que no té desperdici i que s'anomena, justament, «L'adob de l'experiència i el camp de la bodhi», Trungpa Rinpoche desplega aquesta idea central amb la mateixa imatge que ens ocupa:

diu el Buda, els inexperts separaran el net del brut i intentaran llençar el samsara i buscar el nirvana, però els bodhisattves experts no llençaran el desig, les passions i tota la resta, sinó que primer ho ajuntaran tot. És a dir, primer caldria reconèixer i admetre tot això, estudiar-ho i portar-ho a la realització [...] és l'única manera de començar. Després les escamparà [totes aquestes coses negatives] pel camp de la bodhi [...] les escamparà utilitzant-les com a adob. A partir d'aquestes coses brutes s'origina el naixement de la llavor que és la realització.

Però potser el més revelador per a persones amb una tendència a sobreintel·lectualitzar, a apreciar les metàfores i les astúcies retòriques del Dharma, però amb menys inclinació a aplicar-lo, a agafar l'arada i clavar-la en una ment salvatge, és el paper indispensable del mètode.

Tornant a l'hort, ja havia començat a treballar, ja havia romantitzat la tasca de tocar la terra, ja l'havia saturat de símils dhàrmics, ja s'havia adonat que allò també era una distracció i havia tornat diverses vegades a les plantes minúscules que s'aplegaven sota la mànega del reg i al voltant de les tiges de les plantes sembrades, i les seguia arrencant amb les ungles cada vegada més negres de terra humida. Llavors es van presentar l'avorriment, el cansament i la peresa. Amb entendre la instrucció no n'hi havia prou: havia arribat l'hora del mètode.

I què vol dir el mètode? Fer, aplicar, concretar, comprometre's, tornar a l'objecte d'atenció, perseverar, mantenir-se, afermar, consolidar, sostenir, complir, guardar, repetir… Podríem continuar, però segurament ja ens n'hem fet una idea. No debades, el primer obstacle de l'entrenament mental és la peresa, i el primer antídot, fer. Fer malgrat la peresa. Fer contra la peresa. Fer per sobre de la peresa. Fer independentment de la peresa. I, finalment, fer amb goig, sense peresa, perquè, amb prou paciència —que evidentment forma part del mètode—, podrem degustar els fruits que maduren un temps després de la sembra, o un temps després d'haver netejat el camp.

És imperatiu lloar el paper del mètode, i encara més en un text on es teoritza sobre el Dharma. Tanmateix, l'experiència a l'hort ens ensenyava també que només aplicar el mètode coixeja. Així que una escollia concentrar-se a arrencar herbes sense atendre les temptacions del fantasieig i la literatura; amb aquella energia una mica dura que sorgeix de voler guanyar terreny a les resistències, la tasca es tornava mecànica, l'ànim s'assecava i l'atenció es desplomava en un automatisme obstinat que havia perdut de vista que el gest anava, per sobre de tot, d'entrenar una atenció equilibrada i joiosa.

Ja que hem establert ponts amb la filosofia d'aquí, recorrerem a una imatge clàssica del pensament occidental per expressar amb altres paraules una de les troballes més boniques del Dharma. Immanuel Kant, per extrema que fos l'abstracció de la seva filosofia transcendental, va identificar molt bé la relació interdependent entre els conceptes i les experiències a les quals feien referència. I, amb ell, diem de nou que el mètode sense visió és cec: una tossuderia que ho arrenca tot, que perd la frescor i la sensibilitat pròpies d'un criteri despert, que consumeix l'entusiasme. I, igualment, el discerniment sense mètode està buit: paraulerisme, retòrica sofisticada, el pitjor de la filosofia que dona l'esquena a la vida.

Per molts anys més, doncs, de savi contacte amb la terra i de conreu enèrgic de les nostres ments perquè tothom pugui degustar els fruits del Dharma.

Bibliografia:

• Buda Shakyamuni (2022). Dhammapala. Buenos Aires: Hastinapura.
• Trungpa Rinpoche, Chögyam (2012). Meditación en la acción. Barcelona: Kairós.