Els "vuit dharmes mundans"

Els «vuit dharmes mundans» o les «vuit preocupacions mundanes» s'expliquen en el budisme com un compendi de parells que mouen la nostra existència i que ens regeixen si no hi ha maduresa espiritual.

Per entendre què són, com actuen i d'on surten els vuit dharmes mundans, tots els mestres comencen assenyalant de base l'error cognitiu de com percebem la realitat. Una interpretació errònia del que en realitat és, que comença i es concreta en la identificació del jo. El jo com un conjunt d'agregats, experiències, tendències, hàbits i projeccions que es concreten com un ens sòlid, únic, especial i insaciable.

Els vuit dharmes mundans i la il·lusió del jo

Entendre, veure i creure's la realitat del jo és una cosa que ens fa patir. Estem imposant un esquema dual que ens allunya de com són les coses en realitat. Ens allunya perquè la mateixa solidificació del jo comporta un error en el sistema: el filtre que prenem des del jo (de l'observador) ja és dual, perdem la interdependència dels elements, la relació causa-efecte i l'estat buit de cadascun d'ells. Tractem els elements com a independents i permanents, i els percebem inherents a través de les nostres fixacions. Quan veiem la realitat des d'aquesta perspectiva, patim, ja que no estem vivint d'acord amb el que hi ha.

D'aquesta correlació d'errors, Dzongsar Khyentse Rinpoché apunta que no assimilar la realitat ens fa patir perquè no tenim el control dels fenòmens. Intentar dominar i sotmetre la realitat il·lusòria per fer-la estable i manejable és totalment inútil. I, per afegir més patiment, per no haver de fer front a aquesta inestabilitat, especulem i projectem com han estat les coses, com són i com seran, a més de fixar-les mitjançant la conceptualització.

Aquesta especulació parteix d'un criteri fonamentat en l'ego, la defensa i la sobreprotecció d'aquest. Citant Khyentse Rinpoché: el jo és el que té por del fracàs i anhela l'èxit, el que fuig de l'infern i desitja el cel. A què crec que apunta Rinpoché en aquest fragment és a la polaritat a la qual estem induïts: l'esperança de ser feliços i la por de no ser-ho, l'esperança de com volem que siguin les coses i la por que al final no siguin com esperàvem. Aquest binomi ens deixa constantment aturdits i confusos i ens fa viure en una falsa estabilitat.

La relació entre esperança, por i patiment

De la relació entre esperança i por de Pema Chödron, aquesta mestra vincula els vuit dharmes mundans a un combustible per continuar alimentant l'esperança, la por i tot el sòlid sistema del jo. Aquests quatre parells d'oposats protegeixen i defensen la visió dualista i independent del sistema. Els vuit dharmes mundans són el plaer i el dolor, la pèrdua i el guany, la fama i l'oprobi, la lloança i la culpa. Es divideixen entre els que defensen el que ens agrada i ens hi apeguem, i els que rebutgen i eviten el que no ens agrada.

1. Acumulació i pèrdua
2. Lloança (aprovació) i crítica (desaprovació)
3. Fama i mala reputació
4. Experiències agradables i experiències doloroses

Parafrasejant Pema Chödron, és la nostra interpretació del que passa la que ens desperta els diferents estats emocionals amb els quals ens identifiquem: no són ni les coses ni les circumstàncies, ja que no hi ha res d'inherent ni bo ni dolent. El que ens connecta amb aquestes reaccions emocionals és el nostre discerniment dual respecte a la realitat. Creiem ser feliços o infeliços en funció de si el que passa concorda amb el nostre jo insaciable. Però el nostre jo sempre resultarà insaciable, perquè intenta alimentar un jo que no existeix en una realitat il·lusòria que tampoc no existeix.

L'ego, el sistema i la recerca de reconeixement

En els ensenyaments, Lama Norbu ha insistit en el fet de no apuntar únicament a l'ego de cada individu com a protector del jo, sinó que també assenyala el sistema socioeconòmic com a instrument de protecció de l'ego. Un sistema que valora i enalteix la fama, el guany, el plaer i la lloança. Si entenem que el sistema en què vivim es fonamenta en un egocentrisme de base, entendrem la necessitat de no voler jugar al seu joc.

Citant Lama Norbu, «hem d'intentar pervertir la proposta»; és a dir, Lama Norbu suggereix que no depenguem dels vuit dharmes mundans perquè, si ho fem, estarem de la mateixa manera depenent del sistema, que ens tindrà lligats de peus i mans al cicle d'insatisfacció. Viurem en una contradicció constant: si practiquem per no ser titelles dels vuit dharmes mundans però, alhora, sentim l'impuls de continuar encaixant en els estàndards del sistema, ens frustrarem. Aquesta contradicció, diu Lama Norbu, es dona perquè no hem cultivat prou renúncia cap al nostre ego i no hem acabat amb l'esperança.

Com reconèixer els vuit dharmes mundans

Seguint ara Chögyam Trungpa: «la relació amb les emocions deixa de ser un drama, les emocions són com són, no les reprimim ni tampoc no les deixem anar sense control, sinó que senzillament les reconeixem, ens anem obrint a la totalitat complexa de les situacions», podem veure un cert paral·lelisme amb una idea que també exposa Pema Chödron, la seva deixeble. I és que no es tracta d'eliminar els vuit dharmes mundans, sinó que cal reconèixer-los i saber com es desenvolupen, analitzar-los i veure com i en què ens afecten. Els mestres apunten que, si desenvolupem la qualitat de sostenir i reconèixer com es creen i quins efectes tenen en nosaltres, podrem entendre millor els altres i desenvoluparem una mirada més compassiva.

Per exemple, el desig o el rebuig de ser d'una manera determinada condicionarà la visió que tenim en un moment determinat. Pema Chödron posa l'exemple que algú ens digui: «ets un vell». Si això és objecte de desig, un se sentirà bé; si és objecte de rebuig, se sentirà malament. És la nostra relació amb les coses la que configura com estarem.

Quan ens veiem immersos i les nostres accions es guien pels vuit dharmas mundans, els mestres assenyalen la bodhichitta com a eix de l'altruisme, per treure el nostre ego del centre i beneficiar els altres amb la motivació més generosa, que és que s'il·luminin. Lama Norbu assenyala que, en aquests moments, pensar i decidir les nostres accions tenint en compte què beneficiarà més els altres serà, en si mateix, una eina per ablanir el nostre egocentrisme.

La solució als vuit dharmas mundans passa per trencar-los, com diu Pema Chödron, i així no ens veiem arrossegats per la seva força. Veure d'on provenen i com es van gestant ens ajudarà: veure que, primer, floreixen com una energia inofensiva, però que, passat un cert temps, es converteixen en quelcom sòlid i destructiu que no controlem. Observant-los així, com un fenomen que respon a unes certes causes, condicions i ritmes, els robarà la credibilitat que els atorguem. Cal estar atents al procés i no reaccionar, i no voler sostenir la situació, per no creure's tant la narrativa de l'ego i dels vuit dharmas mundans. I entendre que, si realitzem la buidesa, aquests deixaran d'operar, ja que en aquell moment no viurem des de la percepció il·lusòria d'un jo i dels altres.

Aspirar a anar més enllà de l'aprovació i el rebuig

Dzongsar Khyentse Rinpoche, a Entrance To The Great Perfection: A Guide To The Dzogchen Preliminary Practices, exposa el següent sobre com relacionar-nos amb els dharmas mundans:

«Realment hauríem de tenir aquesta aspiració. Hauríem de pregar perquè un dia arribem a una etapa en què tinguem prou coratge per convertir-nos en aquest tipus de persones excèntriques. De moment, només ens podem permetre ser una mica inconformistes. Una mica de bogeria està bé. És una mena d'activitat de construcció del caràcter. Però tenim molta por d'anar més enllà! Ens marginarien.

Així que hauríem de pregar perquè algun dia ens tornem bojos de debò. No en el sentit de convertir-se en un boig d'asil; sinó que la bogeria a què em refereixo significa anar més enllà dels vuit dharmas mundans. Que de debò no ens importi si som criticats o lloats: és una gran bogeria. Des d'un punt de vista mundà, cada vegada que et lloen, se suposa que ets feliç; quan et critiquen, se suposa que ets infeliç. No obstant això, els éssers sublims no es commouen per aquest tipus de coses: per això pensem que estan bojos. Això és a què hauríem d'aspirar.

No ho facis ara, et sortirà el tir per la culata! Només aspira. Si ho intentessis fer ara, no només fracassaries en la teva pràctica, sinó que també molestaries els altres. Així que continua comportant-te de la manera que qualsevol humà decent voldria. Però, alhora, deixa que aquesta alarma soni contínuament al teu cap: «tot això és inútil».

D'aquest fragment de Khyentse Rinpoche, podem extreure la invitació del mestre a trencar amb els nostres personatges i sortir de la closca de la comoditat, i aspirar a no ser guiats pels dharmas mundans. Mentre no ho aconseguim, almenys hem d'aspirar a posar en risc el nostre jo, temptejar i tenir el coratge d'exposar-nos a les crítiques o al rebuig, per observar com ens afecten i d'on provenen: d'aquesta manera, podrem saber fins a quin punt estem aferrats al nostre jo. És probable que Khyentse Rinpoche insisteixi que les persones normals i corrents han de provar simplement aquest exercici, i no l'han de posar en pràctica de manera radical, perquè vegin com s'hi desenvolupen en exposar-se: posar en risc la pròpia identitat de manera molt contundent pot desembocar en molt de sofriment.

En definitiva, percebre com els dharmas mundans fan oscil·lar els nostres estats emocionals, saber sostenir aquests moments i no reaccionar ens permetrà veure la inseguretat bàsica de què parla Trungpa Rinpoché. Des d'aquesta claredat serem capaços de veure el cicle d'insatisfacció del sistema intern i extern, i així podrem cultivar la pèrdua d'interès per la nostra neurosi i pels dharmas mundans.

Per emprendre tota aquesta feina de desenvolupament espiritual, caldrà envoltar-nos de persones que entenguin com funciona la nostra neurosi i que ens ajudin a no alimentar-la: és la sangha, que entén la disfuncionalitat del nostre sistema neuròtic i es compromet a no engreixar els hàbits que defensen la identitat del jo. Per descomptat, la guia d'un mestre serà fonamental, ja que el seu acompanyament ens ajudarà a desvetllar les trampes del nostre criteri, tan assentat en els vuit dharmas mundans.

Finalment, com diu Chogye Trichen Rinpoché: «si medites motivat per propòsits mundans, la teva ment no farà més que divagar, anant d'aquí cap allà cada vegada que estiguis a soles». La motivació serà clau a l'hora d'afrontar no només les nostres activitats quotidianes, sinó també la pràctica espiritual: hem de revisar la nostra motivació al coixí de meditació per evitar que estigui fonamentada en els dharmas mundans. Només així podrem seguir avançant pel camí, amb la millor de les garanties: la que es dóna quan no confiem en cap credencial mundana.

La meditació com a pràctica per reconèixer els dharmas mundans

La meditació és una eina fonamental per començar a reconèixer com operen els vuit dharmes mundans en la nostra experiència quotidiana. En asseure'ns a observar la ment, podem veure amb més claredat com busquem l'elogi, el plaer, el guany o la bona reputació, i com rebutgem la crítica, la pèrdua, el dolor o el desprestigi. No es tracta de jutjar aquestes reaccions, sinó d'aprendre a veure-les sense deixar-nos arrossegar per elles.

En aquest sentit, la pràctica meditativa ens ajuda a crear un espai entre el que succeeix i la nostra resposta habitual. A poc a poc, podem descobrir els mecanismes d'esperança i por que sostenen la nostra relació amb el jo, i conrear una forma més lúcida, estable i compassiva de relacionar-nos amb la realitat.

Per aprofundir en aquest treball, el curs de meditació de Casa Virupa ofereix un acompanyament progressiu en la pràctica, ajudant a comprendre la ment i a desenvolupar una relació més conscient amb les nostres emocions, hàbits i patrons de sofriment.

Què són els vuit dharmes mundans?

Els vuit dharmes mundans són quatre parells d'experiències que condicionen la nostra vida quan ens relacionem amb la realitat des de l'apego al jo. Són el guany i la pèrdua, l'elogi i la crítica, la fama i la mala reputació, i les experiències agradables i doloroses. Segons l'article, aquests parells alimenten la nostra visió dualista de la realitat i ens fan dependre d'allò que desitgem aconseguir o evitar.

Per què causen sofriment?

Causen sofriment perquè reforcen la identificació amb un jo sòlid, permanent i insaciable. Quan interpretem la realitat des d'aquest jo, busquem constantment allò que ens confirma, ens agrada o ens beneficia, i rebutgem allò que amenaça la nostra imatge, comoditat o seguretat. Aquesta dinàmica ens manté atrapats entre l'esperança i la por, intentant controlar una realitat que és canviant, interdependent i buida d'existència inherent.

Com superar els vuit dharmes mundans?

L'article proposa superar-los aprenent a reconèixer com sorgeixen i com condicionen les nostres reaccions. No es tracta de reprimir-los ni d'eliminar-los per la força, sinó d'observar-los sense deixar-nos arrossegar per ells. La pràctica de la meditació, la bodhichitta, la renúncia a l'egocentrisme, la guia d'un mestre i el suport de la sangha ajuden a debilitar la força d'aquests patrons i a conrear una relació més lúcida, compassiva i lliure amb l'experiència.

***

Aquest treball sobre els vuit dharmes mundans s'ha elaborat gràcies a extractes dels ensenyaments de Chögyam Trungpa Rinpoché, recollits a El mite de la llibertat, així com a fragments d'ensenyaments de Dzongsar Khyentse Rinpoché, el capítol 8 del llibre Quan tot s'esfondra de Pema Chödron, Chogye Trichen Rinpoché a Separar-se dels quatre apegaments i a les moltes ensenyaments de Lama Norbu al llarg dels anys del curs de meditació de Casa Virupa.