Un equilibri atent, per Alan Wallace

Què volia dir realment el Buda amb «atenció plena»? B. Alan Wallace descriu les implicacions que pot tenir per a la teva pràctica una comprensió incorrecta del terme. Article traduït per Casa Virupa de Tricycle.

L'acadèmic i mestre budista B. Alan Wallace és un autor i traductor de textos budistes molt prolífic. Graduat en Física i Filosofia de la Ciència per l'Amherst College i doctor en Estudis Religiosos per la Universitat de Stanford, dedica gran part del seu temps a combinar els seus interessos en l'estudi de les tradicions filosòfiques i contemplatives budistes i la seva relació amb la ciència moderna.

Wallace és fundador i president de l'Institut Santa Barbara per als Estudis de la Consciència, a Santa Barbara, Califòrnia. Aquí parla amb Tricycle en profunditat sobre el que ell considera una pràctica budista essencial però àmpliament malinterpretada: la meditació en atenció plena. Wallace argumenta que la nostra mala comprensió d'aquesta pràctica té implicacions profundes per a la nostra pràctica meditativa i podria allunyar-nos del fruit últim de la pràctica budista: l'alliberament del sofriment i de les seves causes subjacents. Aquesta entrevista es va dur a terme per correu electrònic al llarg de diversos mesos el 2007.

Durant els darrers mesos has estat dialogant amb molts mestres budistes sobre l'atenció plena. Què et va portar a centrar-te en aquest tema? Des de fa anys, m'han desconcertat les discrepàncies entre les descripcions de l'atenció plena que ofereixen, d'una banda, molts mestres moderns de Vipassana i psicòlegs que es basen en ells i, de l'altra, les definicions d'atenció plena que trobem en la literatura budista tradicional Theravada i Mahayana. Quan em vaig adonar per primera vegada d'aquesta discrepància fa uns trenta anys, vaig pensar que potser es devia a diferències entre el budisme Theravada i Mahayana. Però com més ho investigava, més veia que les fonts tradicionals Theravada i Mahayana estan, en gran mesura, d'acord entre elles, i que eren les explicacions modernes de l'atenció plena les que s'allunyaven de totes dues tradicions.

De quina manera discrepen les explicacions modernes? Malgrat que l'atenció plena (sati) s'equipara sovint amb l'atenció nua, les meves converses amb (i els estudis recents de les obres de) els erudits monjos Bhikkhu Bodhi i Bhikkhu Analayo, i Rupert Gethin, president de la Societat de Text Pali, em van portar a la conclusió que l'atenció nua correspon molt més al terme pali manasikara, que es tradueix comunament com a «atenció» o «compromís mental». Aquesta paraula es refereix a les fraccions de segon inicials de la simple percepció d'un objecte, abans que es comenci a reconèixer, identificar i conceptualitzar, i en els textos budistes no es considera un factor mental positiu. És ètand neutre. El significat primari de sati, en canvi, és record, no-oblit. Això inclou la memòria retrospectiva de les coses del passat, recordar fer alguna cosa potencialment en el futur i un record centrat en el present en el sentit de mantenir una atenció ferma a la realitat present. El contrari de l'atenció plena és l'oblit, de manera que l'atenció plena aplicada a la respiració, per exemple, implica una atenció contínua i ferma a la respiració. L'atenció plena es pot utilitzar per mantenir l'atenció nua (manasikara), però cap font budista tradicional iguala l'atenció plena amb una atenció d'aquest tipus.

El Buda va explicar alguna vegada el terme manasikara en les seves instruccions sobre l'atenció plena? No que jo sàpiga. El terme es troba més destacadament en tractats de psicologia budista basats en l'Abhidhamma. En les instruccions pràctiques del Buda sobre tant samatha (meditació de calma) com vipassana (meditació de comprensió), els termes sati i sampajanna són els que apareixen més sovint. Sampajanna se sol traduir del pali com a «comprensió clara», però aquest tipus de consciència sempre té una qualitat reflexiva: sempre comporta l'observació de l'estat del nostre cos o de la nostra ment, a vegades en relació amb el nostre entorn. Per aquesta raó, prefereixo traduir sampajanna com a «introspecció», que aquí comporta observació discernidora no només de la nostra ment, sinó també de les nostres activitats físiques i verbals.

Quins són alguns dels inconvenients de veure la meditació només com un procés d'atenció nua? Quan l'atenció plena s'equipara a l'atenció nua, pot portar-nos fàcilment a la idea equivocada que cultivar l'atenció plena no té res a veure amb l'ètica ni amb el cultiu d'estats mentals saludables i l'atenuació dels estats malsans. Res no podria estar més lluny de la veritat. En l'Abhidhamma pali, on l'atenció plena es nomena com un factor mental positiu, no es descriu com a atenció nua, sinó com un factor mental que distingeix clarament els estats mentals i els comportaments sans i malsans.

Llavors, quin és el rol de l'atenció nua? El cultiu de l'atenció nua és valuós de moltes maneres, i la recerca sobre els seus beneficis per a trastorns psicològics i fisiològics està creixent ràpidament. Però és incorrecte igualar això a l'atenció plena, i un error encara més gran creure que això és tot el que és vipassana. Si aquest fos el cas, tots els ensenyaments del Buda sobre l'ètica, samadhi (l'atenció altament concentrada) i la saviesa serien irrellevants. Massa sovint, la gent que suposa que l'atenció nua és tot el que hi ha en la meditació considera que la resta del budisme és paraulleria. Es descarten els ensenyaments essencials en lloc de les nostres pròpies preconcepcions.

Sovint s'afirma que la consciència nua prevendrà automàticament l'aparició de pensaments malsans. Hi ha algun fonament per a aquesta interpretació en els textos?

La consciència nua, com la consciència calmada i no reactiva del nostre objecte meditatiu, juga un rol crucial en la pràctica de samatha, que alleuja estats mentals afligits com ara l'afany, l'aversió, la indolència, l'agitació i el dubte. També hi ha moltes referències en els textos budistes a persones que van assolir una comprensió profunda i alliberadora mitjançant el que sembla ser atenció nua. Potser el cas més conegut és el de l'asceta Bahiya. Després de convertir-se en un contemplador altament realitzat, es va adonar que encara no havia aconseguit l'alliberament, de manera que va buscar la guia del Buda, que li va dir: «En relació amb el que es veu, només hi haurà el que es veu. En relació amb el que s'sent, només el que s'sent. En relació amb el que es percep, només el que es percep. Així és com hauries d'entrenar-te.» I Bahiya va aconseguir l'alliberament immediatament.

Podríem concloure fàcilment d'això que l'atenció nua és tot el que es necessita en la meditació de comprensió. Però hem de recordar que el cas de Bahiya era excepcional. Ja havia assolit un nivell de maduresa espiritual molt elevat abans de conèixer el Buda, de manera que aquestes instruccions essencials eren l'únic que necessitava per purificar completament la seva ment de les aflicions mentals. Per a la resta de nosaltres, la rica diversitat de teories i pràctiques del budisme pot ser de gran ajuda. La consciència nua pot jugar un paper important en això i, en ocasions, pot efectivament evitar que sorgeixin pensaments malsans. Però si ens centrem únicament en l'atenció nua, també pot impedir que sorgeixin pensaments sans! Per exemple, les meditacions per al cultiu de les quatre virtuts sublims d'amor benevolent, compassió, alegria empàtica i equanimitat es practiquen amb atenció plena, no amb atenció nua. L'atenció nua no és una pràctica completa, i per si mateixa pot ser d'ajuda però també molt limitadora.

Tenen alguna rellevància pràctica les diferents definicions de l'atenció plena? O es tracta simplement d'un problema de semàntica? És molt més que un problema de semàntica. En el castellà d'ús comú, el terme atenció plena simplement vol dir estar conscient o atent. Sati té una connotació molt més rica, de manera que es recomana encaridament a aquells que vulguin practicar la meditació budista que assoleixin una comprensió d'aquest i d'altres termes relacionats tan clara com sigui possible, basada en les fonts més acreditades que trobin. Si no, la meditació budista es converteix ràpidament en una mena de mentalitat d'«estar aquí ara», en la qual es perd la extraordinària profunditat i riquesa de les tradicions meditatives budistes.

Ajudaria a estandarditzar el significat d'atenció plena? Per respecte a la integritat de cada tradició, seria un error forçar-les totes en el mateix motlle. És important ser sensible a les diferències entre les diferents escoles. Però, en la mesura que els discursos atribuïts al Buda i els comentaris principals coincideixen en el significat de l'atenció plena, els budistes de totes les escoles haurien de reconèixer-lo.

En la seva obra clàssica del segle cinquè El Camí de la Purificació, Buddhaghosa, el comentarista més erudit de la tradició Theravada, comença la seva explicació d'aquest tema exposant que és a través de l'atenció plena que som capaços de recordar coses o esdeveniments del passat, cosa que reflecteix la definició del Buda d'aquest terme. La seva característica, escriu Buddhaghosa, és «no flotant», en el sentit que la ment està centrada molt de prop en l'objecte d'atenció escollit. La seva propietat és «no perdre», ens indica que l'atenció plena ens permet mantenir la nostra atenció sense oblit. La seva manifestació és «protegir» o estar «cara a cara amb l'objecte», cosa que implica que «la corda de l'atenció plena» sosté l'atenció fermament al seu objecte escollit, sigui un objecte únic i relativament estable o un continu d'esdeveniments interrelacionats. La seva base és el «adonar-se poderosament», cosa que suggereix que la seva qualitat discernidora, que és crucial quan practiquem de prop satipatthana (les Quatre Aplicacions de l'Atenció Plena): atenció plena del cos, dels sentiments, dels pensaments i d'altres fenòmens. Com diu Buddhaghosa, aquesta atenció plena s'hauria de veure com un pal fixat al seu objecte i com un guardià que protegeix les portes de la percepció. Sobre la base d'aquesta explicació clàssica i acreditada, podem veure fàcilment per què l'atenció plena és essencial per a samatha i vipassana en particular i per a la pràctica espiritual en general. Tradicionalment, samatha és el mètode principal per cultivar l'atenció plena, mentre que en la pràctica de vipassana s'aplica atenció plena i saviesa (panna) al cos, la ment, els sentiments i altres fenòmens.

En el seu rol psicològic com el record, sati és una facultat mental ordinària que fem servir en la vida quotidiana. Alguns dels exercicis del satipatthana, com ara contemplar les parts anatòmiques del cos, no es poden fer amb l'atenció nua (per exemple, de la manera en què s'usa satipatthana en la pràctica d'escanejar mentalment les sensacions corporals). En tots els casos, l'atenció plena que es conrea en la pràctica espiritual s'aplica amb intel·ligència discernidora, observant sovint els fenòmens dins dels contextos de les categories budistes com ara els cinc agregats. Això és evident en el discurs primari del Buda sobre satipatthana, que va molt més enllà de l'atenció nua.

Quina és la diferència entre atenció plena i atenció plena correcta? Existeix una atenció plena incorrecta? Un franctirador amagat entre l'herba, que espera per disparar al seu enemic, podria estar silenciosament conscient de qualsevol cosa que sorgeixi a cada moment. Però, com que està decidit a matar, està practicant atenció plena incorrecta. De fet, el que practica és atenció nua sense un component ètic. En termes generals, l'atenció plena correcta ha d'estar integrada amb sampajanna (de nou, la introspecció implica comprensió clara), i només quan aquestes dues treballen juntes l'atenció plena correcta pot dur a terme el seu propòsit. En particular, en la pràctica de les Quatre Aplicacions de l'Atenció Plena, l'atenció plena correcta ha de donar-se en el context del Noble Camí Òctuple al complet: per exemple, ha de ser guiada per la visió correcta, motivada per la intenció correcta, basada en l'ètica i conreada en conjunció amb l'esforç correcte. Sense la visió correcta o la intenció correcta, podríem estar practicant atenció nua sense que mai no arribi a convertir-se en atenció plena correcta. Per tant, l'atenció nua no recull de cap manera el significat complet de vipassana, sinó que representa únicament la fase inicial en el desenvolupament meditatiu de l'atenció plena correcta.

Hi ha una tendència en alguns cercles a afavorir la pràctica de vipassana per sobre de la pràctica de samatha. En pots dir alguna cosa? El terme samatha, traduït com a «calma» o «quiescència meditativa», es refereix a l'ampli ventall de pràctiques el propòsit de les quals és assolir el samadhi, o atenció altament enfocada o concentració unipuntual. Tant l'atenció plena com la introspecció són part integral de totes les pràctiques de samatha, i la consciència concentrada que s'obté a través d'una pràctica així pot aplicar-se a qualsevol tipus d'objecte, gran o petit, simple o complex, relativament estable o canviant. Nombroses escoles budistes contemporànies ignoren o, com a molt, marginen la pràctica de samatha, siguin Zen, Theravada o de budisme tibetà. En emfatitzar la «il·luminació sobtada», la tradició Zen no ensenya samatha com a pràctica separada. Més aviat, s'incorpora en la pràctica de zazen de «simplement asseure's» i en les meditacions sobre koans. Aquesta mateixa tendència s'ha traslladat recentment a la tradició moderna vipassana, que treu l'èmfasi en samatha. Però, en la literatura tradicional Theravada i Mahayana, les pràctiques de samatha prenen un rol central en la tríada familiar d'ètica, equilibri mental (el significat ampli de samadhi) i saviesa. A més, la varietat de pràctiques budistes que s'ensenyen en la categoria de samadhi cobreixen molt més que simplement el desenvolupament de la concentració unipuntual. Aquestes pràctiques estan dirigides al conreu d'estats excepcionals de salut mental i equilibri, i totes les meditacions de comprensió es practiquen de manera òptima amb aquest fonament. Sense atenció plena no es pot desenvolupar equilibri mental. I sense l'estabilitat i la intensitat de l'atenció que s'obtenen a través de la pràctica de samatha, les pràctiques de saviesa budistes estan destinades a quedar incapacitades per l'agitació mental, l'avorriment i altres obstacles. L'ètica i l'equilibri mental se sostenen l'una a l'altra, de la mateixa manera que samatha i vipassana.

L'atenció plena com a pràctica s'associa normalment amb la tradició Theravada. Quin rol hi juga en la pràctica Vajrayana? L'atenció plena, en ser la facultat de sostenir una atenció contínua en un objecte escollit, és indispensable per a tota mena de meditació. En els múltiples exercicis de visualització que s'inclouen en les meditacions Vajrayana, l'atenció plena ens permet sostenir aquest imaginari amb estabilitat i claredat. El Vajrayana inclou també les meditacions Mahamudra i Dzogchen i aquí, de nou, es fa un fort èmfasi en l'atenció estable, lluminosa i no reactiva, de la mateixa manera que en el Zen. Però el fonament d'aquestes pràctiques de saviesa continua sent el desenvolupament de l'equilibri mental, que inclou una atenció calmada i vívida.

En les pràctiques Mahamudra autèntiques, per exemple, un s'entrena primer en els ensenyaments fonamentals de les Quatre Nobles Veritats (consulta aquí: la primera i la segona noble veritat, la tercera i la quarta noble veritat) incloent-hi les pràctiques d'ètica, equilibri mental i saviesa. Després s'aventura en els ensenyaments Mahayana, especialment en els de l'ideal del Bodhisattva, les explicacions de la «Perfecció de la Saviesa» sobre la buidor i l'origen dependent, i la naturalesa búdica. Sobre aquesta base, un s'inicia en el Budisme Vajrayana, que té les seves pròpies pràctiques úniques per transmutar el nostre cos, paraula i ment en el cos, la paraula i la ment d'un buda. Finalment, un s'entrena en la visió, meditació i forma de vida específiques de la tradició Mahamudra. La meditació comporta una mena de «no fer» radical, en què un reposa en la consciència desestructurada, en deixar anar l'aferrament a tota mena d'aparences sensorials, records i pensaments. Com a resultat d'aquesta pràctica, totes les experiències sorgeixen gradualment com a ajuda al despertar espiritual d'un, i finalment tots els fenòmens es perceben com a expressions pures de la consciència primordial, o naturalesa búdica.

La primera fase de la meditació Dzogchen, coneguda com el «assoliment», és molt similar al Mahamudra, i a primera vista podrien semblar idèntiques a l'atenció nua que es practica en la tradició vipassana moderna i en el Zen. Però com hem observat, en el debat sobre l'atenció plena correcta, el context de la nostra pràctica és crucial, i mètodes que aparenten ser iguals en la superfície podrien tenir profundes diferències subjacents. Per exemple, era tradicional que els monjos Zen generalment s'entrenessin en ètica i que estudiessin els grans tractats de la seva tradició durant anys abans de dedicar-se unipuntualment a la meditació. El mateix és sovint cert en el Budisme Theravada i tibetà. Cadascuna d'aquestes tradicions presenta la pràctica de meditació en el context de la seva pròpia cosmovisió, profundament fonamentada en la comprensió budista.

Quines són algunes de les característiques diferenciadores en les cosmovisions Mahayana i Vajrayana que fan que el seu ús de l'atenció plena sigui diferent del de la tradició Theravada? L'atenció plena correcta emergeix únicament en el context de la visió correcta i la intenció correcta, i cadascuna d'aquestes escoles del Budisme té la seva pròpia interpretació particular d'aquests dos darrers elements del Noble Vuitplec Sender. En el Budisme Theravada, la visió correcta se centra en els tres temes de la impermanència, el sofriment i l'absència de jo. La intenció correcta és una motivació per a la pràctica basada en el reconeixement de la naturalesa i les causes del sofriment, i en l'anhel d'aconseguir l'alliberament irreversible de totes les aflicions mentals que es troben a l'arrel del sofriment. Alguns mestres vipassana contemporanis rarament fan èmfasi en la visió correcta o la intenció correcta, i crec que hi ha dubtes que la pràctica de l'atenció plena resulti en cap realització que «transcendeixi el món» per si sola. De nou, si l'atenció plena tal com es coneix habitualment avui fos l'únic que cal per assolir l'alliberament, aleshores la resta d'ensenyaments del Buda serien innecessaris.

En el Budisme Mahayana, l'atenció plena correcta es practica juntament amb la visió de la buidor, l'origen dependent i la naturalesa búdica, i amb la intenció d'assolir la il·luminació perfecta pel bé de tots els éssers sensibles. Sense aquesta visió i motivació, es diu que la pràctica de l'atenció plena i qualsevol forma relacionada de meditació no conduirà a la budeitat. En la tradició Vajrayana, la visió correcta inclou la «visió pura» de percebre tots els fenòmens com a expressions de la consciència primordial, i la intenció correcta és la motivació altruista per aconseguir la il·luminació perfecta tan ràpidament com sigui possible pel bé de tots els éssers. És la mateixa motivació que en la pràctica Mahayana, però amb un sentit més gran d'urgència.

En cadascun d'aquests casos, l'atenció plena té un gust diferent, de la mateixa manera que si es practica amb una cosmovisió materialista i una motivació mundana –és a dir, simplement per alleujar l'estrès i trobar més felicitat només en aquesta vida. Quan l'atenció nua es practica en el context d'una cosmovisió moderna i materialista, no hi ha cap fonament per creure que produirà els mateixos resultats que quan es practica en el context del Budisme Theravada, Mahayana o Vajrayana.

Al llarg del segle passat, el budisme ha passat per una mena de reforma protestant, amb el declivi del monacat i la creixent popularitat de la meditació entre els budistes laics. És fantàstic que, avui dia, tanta gent incorpori la meditació budista al seu dia a dia. Però és important que no ignorem el valor de dedicar anys a l'estudi i la pràctica de la meditació com a única vocació. Després de tot, no confiaríem la nostra dentadura a algú que només hagi fet una sèrie de tallers d'odontologia i practicat durant una hora o així al dia, de manera que, no hauríem de ser més cuidadosos quan confiem les nostres ments a instructors de meditació que no tinguin anys d'entrenament professional en la teoria i la pràctica de la meditació?

Tot depèn de la nostra visió i intenció respecte a la meditació. Si el que realment volem és una mena de teràpia meditativa que ens ajudi a alleujar l'estrès, a resoldre problemes psicològics personals i a portar una vida més equilibrada, no necessitem mestres de meditació altament qualificats. Però en el cas que ens posem unes metes més elevades –alliberar-se del cicle de l'existència i realitzar la perfecta il·luminació–, aleshores hem de confiar en aquells que s'han entrenat professionalment durant anys en la teoria i la pràctica de la meditació. Tradicionalment, els monàstics han exercit un paper crucial en aquest sentit, i espero que ho continuïn fent en el futur. Però perquè això passi, necessiten el suport de la laicitat budista, com ho han fet en el passat.

Amb budistes a temps parcial a les nostres comunitats occidentals, no és poc probable que generem mestres il·luminats? Si només tinguéssim científics a temps parcial, cap branca de la ciència hauria progressat fins al nivell de sofisticació actual. De la mateixa manera, si només tinguéssim metges i psicoterapeutes a temps parcial, estaríem molt pitjor pel que fa a la nostra salut física i mental. De manera més àmplia, imagina un món amb només mecànics, fontaners, pagesos i professors a temps parcial. Si deixéssim totes les professions principals en mans de novells, la civilització moderna s'empobriria inconmensurablement.

El camí cap al despertar espiritual és el més exigent de tots els esforços humans, i comporta la transformació més profunda de l'ésser humà, d'una criatura enganyada i miserable a un savi il·luminat. Si desitgem generar mestres il·luminats en la societat moderna, aleshores els individus que vulguin dedicar-se a aquest camí de tot cor –vulguin o no prendre l'ordenació monàstica– haurien de tenir tot el suport possible. Aquest seria el nostre major regal per a les generacions futures.